Filed under: General
Ama
Sua, Ama Llulla, Ama Q’ella= Lema de l’Estat Inca= No mentir, no
robar, ni ser fluix.
Avui, 12 d’octubre,
vull fer un petit homenatge a les cultures natives americanes. Com
que són moltes, totes de gran riquesa cultural i social, he
escollit la que he viscut de més de prop…
Faig
primer l’enllaç a Totes
les banderes natives, per
tal d’aclarir que aquesta no és la bandera del moviment Gai
sinó que aquesta última és semblant.
http://quechuanetwork.org/news_template.cfm?news_id=5304&lang=s
El
Tahuantinsuyo
Tahuantinsuyo
(en grafia tradicional) o Tawantin Suyu (en la nova ortografia
quítxua ) és el nom donat pels inca (ètnia) al
seu Estat. Literalment significa "les quatre parts del món"
o "les quatre províncies del món" en quítxua.
Cada una d’aquestes regions rebia un nom particular:
-
Chinchaisuyu: les regions septentrionals.
-
Collasusyu: les regions meridionals.
-
Antisuyu: les regions orientals.
-
Cuntisuyu: les regions occidentals.
L’Estat
Inca, ha estat uns dels més extensos i organitzats de
l’antiguitat. Veure:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Camins_inques
Segons
el mite, Manco Cápac i Mama Ocllo van sortir del llac Titicaca
com una parella divina i es van dirigir al nord en l’afany de trobar
la vall "escollida". En arribar al turó Wanakawri (o
Huanacaure), a prop del que després seria Cusco , el bastó
màgic que posseïa el primer Inca es va enfonsar al terra.
Era el senyal esperat, allà fundarien el seu poble. Amb
aquesta parella d’ heroi civilitzador va arribar l’ordre, la cultura
i les arts, i era el mateix Sol el que infonia calor i poder als seus
fills. Deixant de banda aquest mite fundador (que conviu amb
d’altres, com el dels germans Ayar), poc és el que se sap del
cert sobre els orígens del poble inca o quítxua;
històricament la seva aparició es pot situar cap al
segle XIII . La zona del Cusco estava habitada per diversos grups
ètnics. Aquesta informació ha estat recolzada pels
treballs arqueològics que han demostrat l’existència
d’una llarga ocupació humana. El cronista Sarmiento de Gamboa
, esmenta els guallas, els sahuassiray, els antasayas, els alcavizas,
els copalimaytas, els culunchimas, els poques i els lares, com els
grups humans que habitaven la vall del Cusco abans dels inques. En
qualsevol cas sembla clar que la vall del Cusco estava habitada per
diversos pobles i cap al segle XIV els inques havien començat
a adquirir un cert predomini a la zona.
La
cultura europea descriu la creació de l’estat Inca com la
dominació d’un grup que esclavizat a la resta d’habitants,
però per la història americana, la unió dels
pobles andins, és el resultat d’anys d’associacions
polítiques, socials i culturals dels diferents territoris. És
per aquesta raó que la paraula “Imperi” no és
acceptada i sí la paraula “Estat” per anomenar el
Tahuantinsuyo. És interessant llegir les obres de l’autor
Virgilio
Roel Pineda, on es re valoritzen les investigacions de diversos
intel·lectuals al respecte. És
important comprendre la idiosincràsia originaria dels pobles
americans, a traves d’autors natius.
Hi
ha molta informació desarticulada que ens podria ajudar a
entendre que els “imperis” americans no eren fruit de conquestes
a l’estil europeu sinó confederacions de nacions, una
revisió històrica imprescindible per entendre la
conquesta d’aquest continent.
El
quítxua
va ésser adoptat pels inques com la seva llengua oficial i fou
expandit pel territori inca i aviat es convertí en la llengua
estàndard de comunicació a tots els Andes. La conquesta
Espanya i, especialment, l’ Església Catòlica , en
promogué l’ús com a llengua franca per a la predicació
a tota l’àrea andina; amb
l’arribada de la dinastia borbònica, però, es prohibí
l’ús de la llengua oficialment.
Els processos d’independència dels estats Amèrica del
Sud, liderats per l’aristocràcia crioll, no modificaren la
situació i, en general, el quítxua (com les altres
llengües indígenes) fou deixat de banda en les
reivindicacions nacionals.
El
quítxua és una llengua de la família lingüística
llengües ameríndies i Greenberg la classifica dins la
branca andina, on també apareixen l’ aimara i l’ araucà
, entre moltes altres. És parlada per uns 10 milions de
persones a Colòmbia , Equador , Perú , Bolívia ,
Xile i Argentina . En quítxua la llengua s’anomena Runa Simi
(que vol dir ‘la llengua de l’home’) i, en castellà , quechua
al Perú i a Bolívia i quichua a l’Equador i a Colòmbia.
El quítxua és una llengua aglutinant molt regular, que
utilitza multitud de prefixos, infixos i sufixos per a modificar el
significat de l’arrel. La variació dialectal és
actualment bastant forta, a causa de la incomunicació
tradicional entre les diferents àrees en què es parla.
S’hi poden identificar dos grups dialectals principals: el central o
waywash, parlat a la regió central del Perú, i el
perifèric o wamp’uy, parlat a l’àrea de Cusco , a
Bolívia, a l’Equador i a l’Argentina.
En
els darrers anys s’està produint una certa re valorització
del quítxua entre les comunitats indígenes del Perú,
Bolívia i l’Equador. Com que el quítxua no fou mai un
idioma amb escriptura abans de la conquesta, ens han arribat pocs
testimonis de la literatura en aquesta llengua anteriors a 1530 , tan
sols alguns fragments recollits pels primers cronistes. De l’època
colonial cal destacar-ne el teatre, especialment l’obra Apu Ollantay,
punt culminant de la literatura en quítxua del segle XVII , o
lAtawallpaq puchukakuyninpa wankan ("La tragèdia de la fi
d’Atahualpa").
Recomanació
molt especial: Visitar Perú! Us explicaren tota la història
de sud América amb propietat i amabilitat des de les cultures
pre incaiques fins a la guerra de la independència,
descobrireu que va ser l’epicentre i veritable cor sud-americà
durant molts segles.
La
“festa” d’avui…
Que
és celebra avui? Tenim poca claredat sobre els fets de
l’arribada a Amèrica d’un grup de mariners intrèpids,
i àvids de conèixer el nostre planeta, és insòlita la
confusió
que encara hi ha sobre el tema, amb tants nouvinguts llatinoamericans crec que les seves cultures natives s’hauríen d`’estudiar una mica més als centres educatius per tal de revaloritzar-les.